domingo, 24 de enero de 2010

...Una breu mirada a la societat actual...

Què coneixem de la nostra societat? Com funciona el món actual?

Parlaré d’això fent referència a un llibre molt interessant (i que recomano a tothom que li faci una ullada) de l’autor EDUARDO GALEANO i que s’anomena: “Patas Arriba. La escuela al mundo al revés”.

Amb aquest llibre, l’autor ofereix una síntesi de la realitat, des d’un punt de vista crític, partint de les problemàtiques i els conflictes existents en aquest. Fa una lectura del món, des d’un to crític, irònic, sarcàstic i poètic. Alhora, ens descobreix un món (molt a prop del nostre), amb relats, anècdotes, experiències.., les quals ens recorden les misèries del sistema actual. Considero que el llibre és una guia de les barbaritats que el gènere humà és capaç de cometre.

M’agradaria començar parlant de diferents versemblances existents i fragments molt rellevants que donen peu a reflexions personals molt interessants (cito textualment del llibre):

Los países que más custodian la paz universal son los que más armas fabrican, las indústrias más existosas son las que más envenenan el planeta.

Los que trabajan tienen miedo a perder el trabajo. Miedo a los ladrones, miedo a la policía. Miedo de la mujer a la violencia del hombre y miedo del hombre a la mujer sin miedo, etc.


Ens parem mai a pensar en aquestes coses?; fins a quin punt les persones coneixem el sistema?; perquè ens creiem tot el què ens plantegen sense qüestionar-nos si es vertader o una invenció d’uns quants?.. Les persones som ésser socials i com a tals ens relacionem i formem part d’un sistema i cultura. Aquests ens marquen i dirigeixen la nostra actuació i conducta. Considero que hauríem de fer una revisió més sovint de la societat en la que vivim, plantejar-nos el perquè de moltes de les coses que fem, etc. En aquest sentit considero que ens falta certament un esperit reflexiu i una voluntat de realitzar una visió global del món de forma crítica.

En base això, destacar-vos algunes de les idees interessants que aporta el llibre i que considero importants a conèixer i tenir en compte:

- La societat busca seguretat a través del càstig judicial, però cada vegada hi ha més violència a l’abast de tots els ciutadans.

- Hi ha una gran inseguretat social, ja que en l’actualitat, la gent té por a perdre allò que posseeix i por a allò que necessita i no pot aconseguir.

- En la societat actual, la indústria que fabrica armes, és una de les que dóna més benefici econòmic.

- La tolerància, en general, disminueix amb el pas del temps.

Hi ha altres ambigüitats evidents que m’agradaria compartir amb vosaltres:

“Persones” impulsores de guerres, aquelles que duen a terme crims contra la naturalesa i contra altres persones, tenen una impunitat incomprensible, ja que en la nostra societat occidental, observem que les empreses que més èxit tenen en el món, són les que més l’assassinen.

Els països que decideixen el destí del planeta i realitzen accions en nom de la pau i el benestar de la població, són els que fan més mèrits per aniquilar-lo i obtenir un benefici propi.

I és en aquest tipus de situacions, on hem pregunto diverses qüestions de caire reflexiu del tipus: En què es distingeix la violència que mata per beneficis econòmics, de la que mata per ganivet o bala?. Perquè sobre uns si recau tot el pes de la llei, i en canvi, per aquells que destrueixen i arrasen poblacions i països sencers, amb un discurs clarament fals sobre la llibertat, la pau, etc., no se’ls castiga?.

Acabar amb una última frase del llibre de Galeano, la qual fa una valoració general del món en el qual vivim:

Un mundo sin alma, des-almado, que practica la superstición de las máquinas y la idolatría de las armas: un mundo al revés, con la izquierda a la derecha, el ombligo en la espalda y la cabeza en los pies.

viernes, 22 de enero de 2010

Què entenem per realitat?

Podem establir clarament una realitat?

Les persones construïm i donem significats diferents a les coses que configuren el nostre entorn immediat. Davant les mateixes situacions les persones podem extreure'n conclusions i idees completament diferents.

El què nosaltres entenem per la nostra realitat és vertaderament la totalitat d'allò existent??

Hem estudiat a l'assignatura que en funció dels enfocaments hi ha constructivistes radicalistes que consideren que la realitat no existeix, sinó que la construïm. I n'hi ha d'altres més moderats que creuen que percebem tant sols una petita part de la totalitat d'allò existent.

Personalment comparteixo la idea amb aquest darrer i penso que les persones construïm la nostra pròpia realitat en base al context que vivim i les experiències i vivències que passem amb el pas dels anys. Viure a un país amb un nivell socioeconòmic mitjà-elevat, amb un model de família "normalitzador", amb les necessitats cobertes..., generarà unes perspectives i una visió concreta de les coses. Conseqüentment, el nostre comportament també es veurà regulat per aquests fets.

La realitat és construïda de forma individual, malgrat hi ha unes normes socials i valors culturals que ens dirigeixen i marquen força la visió que tenim les persones.

En relació això, m'agradaria reflexionar entorn als records de les experiències i vivències que tenim. Tal i com varem treballar en les pràctiques d'aula i en la teoria, moltes de les imatges i esdeveniments que recordem són invencions o recostruccions realitzades per nosaltres mateixos. El record es debilita i perd qualitat, de forma que sovint elaborem narratives noves. Per tant, percebem i entenem com a reals aquelles experiències que possiblement han estat elaborades de forma inconscient per a nosaltres mateixos?.

Novament em qüestiono:
podem interioritzar i concebre fets de la nostra vida que quasi no recordem?; per tant, podem parlar de realitat?


SÓN ENIGMES QUASI IMPOSSIBLES DE RESOLDRE, QÜESTIONS QUE ES PLANTEGEN DES DE FA ANYS... I DURANT ANYS SORGIRAN POSTURES I ENFOCAMENTS DIFERENTS!

miércoles, 25 de noviembre de 2009

25 de Novembre - Una data a recordar pel què representa-

Tenint en compte el dia que som avui... us deixo la lletra d'una canço bonissima de revolver que tracta aquesta temàtica de la violència de gènere, desafortunadament tant greu, present i real en la nostra societat!

Obri'm els ulls i no obviem el què passa al nostre entorn! És una realitat i hem de prendre consciència!


REVOLVER - Lo que Ana ve

Ana tiene un mensaje pintado de azul en el ojo derecho
Ana tiene un mal día grabado en los labios partidos por cierto
Ana tiene un secreto que no sabe nadie aunque no es un secreto
Y un día culquiera es el último día, y un día de estos.

Ana cree que el mundo es enorme pero no lo bastante
A Ana le engañan diciendo si te vas no tardaré en encontrarte
Ana no tiene claroa partir de cuando todo se volvió negro
Pero él dijo un día antes muerta que viva, con otro ni en sueños
O cuando escupía diciendo tu vida será puro miedo

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Y dónde puedes ir cuando tú sabes bien que irá por tí
Como vas a gritar si sabes que nadie te escuchará
Todos dirán vaya exageración no será tanto no
Mientras esculpe a golpe de puño su nombre en tus huesos
Mientras te tapa la boca y te aplasta un cigarro en el pecho

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Recuerda que dijo antes muerta que viva
Con otro ni en sueños
O cuando escupía a golpe puño
Su nombre en tus huesos

Abrir los brazos y volar dejarlo todo sin hacer
Y largarse pronto con lo puesto

Quién quiere ver lo que Ana vé, una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé


Aquí us deixo el link amb el video d'aquesta cançó de revolver:


http://www.youtube.com/watch?v=YLy2OVRo_Xs&feature=related

martes, 24 de noviembre de 2009

Algunes recomenacions..

M'agradaria deixar-vos dues recomenacions que a mi m'han aportat moltes coses i considero que donen peu a reflexions personals.


1. Llibre: EL MÓN GROG (Albert Espinosa).
Personalment, crec que és un molt bon llibre que pot ens aporta noves visions i una manera optimista d'entendre i veure la vida.

Parla de l'autosuperació, d'aprofitar els moments importants que se'ns presenten, adaptar-se a les noves situacions, veure el cantó positiu i optimista dels moments més difícils, etc. Lluny de ser un llibre d'autoajuda, el món groc parla dels descobriments que va fer l'Albert durant els deu anys que va estar malalt de càncer.


Aquí us deixo un fragment d'un capítol del llibre que em va cridar especialment l'atenció:


Fes-li una festa de despedida a la cama. Invita a la gent que tingui a veure amb la teva cama i despedeix-la amb una gran celebració. No et va sostendre durant tota una vida?, doncs recolza-la tu ara que ella se'n va.

(El traumatòleg de l'Albert el dia abans a l'amputació de la cama)


2. Película: UNA MENTE MARAVILLOSA (producción de 2001 dirigida por Ron Howard y protagonizada por Russell Crowe y Jennifer Connelly).


Ens mostra la gran intel·ligència en les matemàtiques d'un personatge, primer com a estudiant i després com a professor. D'adult descobreix que té esquizofrenia - paranoide, i mica en mica s'ha d'anar acostumant a la nova situació.


La pàgina oficial de la película on hi trobareu el trailer i spots és la següent:


martes, 17 de noviembre de 2009

Pel·lícules d'interés..
Hi ha dues pel·lícules que són molt interessants ja que aporten visions i persepectives d'intervenció molt rellevants. Malgrat aquestes ens aporten una visió de la discapacitat a través del cinema,també ens mostra de forma implícita la importància del vincle per afavorir les relacions, aconseguir millores, etc.

Pel·lícula 1: L’infant salvatge (1960)
Director: François Truffaut
Músiva: Antonio Vivaldi

Sinopsis: A França, a finals del segle XVIII, un grup de caçadors descobreix i captura un nen d’uns dotze anys que sembla haver-se criat com un animal. És enviat a una escola de nens sordmuts a París, on pateix maltractament i és vist com un simple objecte de curiositat científica. Un metge, Jean itard, s’interessa pel nen i tracta de civilitzar-lo en solitari…J. Itard neix a La Provence. Metge, l’any 1800 treballa com a metge en cap a l’institut de joves sords a París, fins la seva mort l’any 1838. S’ocupa de Victor des del 1801 fins el 1806. Victor mor l’any 1828 a casa Mme Guérin, que havia assistit Itard. Ella en va tenir cura quan Itard va declarar haver acabat amb la tasca educativa amb Victor.

  • En aquesta película es pot veure com la inexistència dels vincles afectius amb persones de referència i amb l'entorn immediat, fa que el menor presenti un retard en el desenvolupament d'àrees com:llenguatge, motor, cognitiu, etc.

Pel·lícula 2: El miracle d’Anne Sullivan (1962)
Director: Arthur Penn
Guió: Hellen Keller, William Gibson

Sinopsis: Anna Sullivan arriba a casa dels Keller per encarregar-se de l’ensenyament de Helen Keller, una nena de set anys cega i sordmuda des dels divuit mesos, a causa d’una malaltia. Helen Keller neix a tuscumbia (alabama) l’any 1880. Mor l’any 1968. Es va graduar a la universitat l’any 2004, essent la primera persona sordcega que va obtenir un títol universitari. L’Anne Sullivan va acompanyar la Helen durant 50 anys.
  • En aquesta es pot observar clarament com el vincle que estableix la professora amb la nena, facilita la intervenció i propicia la comunicació entre elles. Sense el vincle que l'educadora crea amb la Helen, aquesta no hagués aconseguit millorar i comunicar-se amb el món.

LA VINCULACIÓ AFECTIVA

Reflexiant entorn la importància del vincle...
Considero que la propietat més important de l'ésser humà, és la seva capacitat de formar i mantenir relacions amb els demés. Aquests són necessàries per poder sobreviure, aprendre, treballar, estimar i reproduir-se. La família és el sistema que, malauradament en molts casos, influencia i condiciona de forma determinant les vides dels infants. Psicòlegs com Mary Airsworth i John Bowlby varen ser els primers en estudiar la vinculació afectiva a la infància. Bowlby va reconèixer que malgrat els vincles són biològicament desitjables, la seva intensitat i qualitat varien en funcio dels factors que intervenen.
En la línia de les aportacions dels autors comentar que, des del meu punt de vista, les experiències durant els primers mesos i vulnerables anys del desenvolupament evolutiu de l'infant, influeixen significativament en el modelatge de la capacitat per formar relacions íntimes i emocionalment saludables. La vinculació afectiva és imprescindible per la nostra socialització en el món, ja que afavoreix i promou les relacions amb els altres i facilita l'establiment d'una base de seguretat i equilibri emocional necessària pel sa desenvolupament humà.
Algunes impressions sobre el video: "Las habitaciones de la muerte"
En el documental s'observa clarament la inexistència dels vincles afectius dels menors amb els "cuidadors". Deixant a banda les numeroses negligències i situacions presentades en el vídeo, les quals són objecte de crítica i reflexió, m'interessa centrar-me amb la necessitat humana dels menors en establir relacions afectives.
Els infants mostrats, la major part nenes, creixen en ambients institucionalitzats hostils, mancats de referents, contextos negligents i sense protecció ni seguretat (ni emocional, física, etc.). D'aquetes situacions se'n desprenen vàries repercussions i conseqüències. Una d'elles faria referència al retard en el desenvolupament dels infants (a nivell motor, del llenguatge, social i cognitiu).
D'aquí se'n deriva la importància d'un adult de referència en la vida dels infants que han viscut en contextos desestabilitzadors, negligents... Un adult com a model positiu que vetlli per les seves necessitats i demandes, i com a figura que transmeti i/o infongui valors i proporcioni estabilitat emocional, seguretat i confiança.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

LA PSICOANÀLISI

Definim la psicoanàlisi

Sigmund Freud (1856-1939) podríem dir que va ser el pare de la psicoanàlisis. Aquest va abandonar amb el temps la hipnosis, ja que va considerar que es podia realitzar el procés i obtenir els resultats sense hipnotitzar a la persona. Amb la psicoanàlisis pretenia donar respostes òptimes i solucions eficaces als problemes mentals dels seus pacients.

La psicoanàlisis és un mètode que pretén explicar el comportament patològic humà. Un mètode que investiga els aspectes inconscients de la vida psíquica humana a través de les seves manifestacions en la lliure associació d’idees, en els somnis i fantasies, i en els actes erronis i/o involuntaris.


Però Freud no estava únicament interessat en els trastorns mentals, sinó que va dedicar la seva vida a intentar desenvolupar un conjunt coherent de teories que expliquessin TOTA la conducta humana. Mai va aconseguir arribar a aquesta teoria única, sinó que en va crear cinc de separades les quals estan relacionades entre sí:


  1. La ment conscient / preconscient / inconscient.
  2. L’energia innata (líbid)
  3. L’Id (principi del plaer), el Jo (principi de realitat) i el Superjo.
  4. Les etapes del desenvolupament psicosexual: segons Freud aquestes etapes l’orientaven cap a on havia de dirigir el procés de la psicoanálisis.
  5. Els mecanismes de defensa: fixació, identificación, regressió, repressió, desplaçament, sublimación, negació, projecció, etc.

La Psicoanàlisis: objecte de crítiques

La corrent psicoanalista actualment és força criticada per altres teories i postures. Malgrat és l’antecessora de les altres corrents, aquesta és criticada i qüestionada per la manca de base científica en els seus postulats.

Les altres corrents existents: cognitiva, conductual, etc., estan basades en mètodes científics. A partir de mètodes i tècniques d’investigació i recerca es van traient unes conclusions específiques i formulant les teories. Tanmateix, cada una d’aquestes es basen en principis i paràmetres distints: la cognitiva (utilitza la metàfora de la computadora), la conductual (es basen en la relació entre estímul-resposta-conseqüència).


Freud es va basar en els aspectes de la vida quotidiana i en va treure unes conclusions i formular unes teories específiques. Per a l’autor si que hi havia una base important i justificable però no era científica. Les crítiques a la psicoanàlisis giren bàsicament entorn a la manca de la seva validesa científica.

Tanmateix, això no vol dir que sigui falsa, però com es pot demostrar científicament que: les persones passem per diferents fases psicosexuals?, com podem verificar que hi ha un inconscient i preconscient?, com justifiquem l’existència de l’id, el jo i superjo?.

Evidentment, donar resposta científica a aquestes qüestions de caire reflexiu és una tasca merament difícil, quasi impossible. Per això, la psicoanàlisi es objecte de debat públic.

Informació Relacionada

Curtmetratge que parla sobre la interrelació de la Psicoanàlisis i el cinema, anomenat: “Iconos:¿de que estará hecho el mañana?.

L’autor d’aquest és Carlos Gustavo Motta, psicoanalista i realitzador cinematogràfic. Exerceix actualment com a docent en la Fundació Etiem i en el Centre d’Estudis Superiors en Psicoanàlisis i Psiquiatria.